jun 24, 1412 - Compromís de Casp

Description:

- Context històric
El Compromís de Casp fou el procés que resolgué la crisi successòria de la Corona d’Aragó després de la mort de Martí I l'Humà, el 31 de maig de 1410, sense deixar un successor legítim directe.
La crisi havia començat amb la mort de Martí el Jove, fill i hereu del rei, el 1409. Quan Martí l'Humà morí un any després, diversos pretendents reclamaren els seus drets al tron. El conflicte acabà concentrant-se principalment entre Jaume II d'Urgell i Ferran d'Antequera, tot i que també hi havia altres candidats, com Lluís d'Anjou, Alfons d'Aragó i Frederic de Luna.
Durant l'Interregne de 1410-1412, els diferents territoris de la Corona intentaren trobar una solució política. La Concòrdia d'Alcanyís, signada el 15 de febrer de 1412, establí que la qüestió successòria seria resolta per nou compromissaris reunits a Casp.

- Context social
La societat de la Corona estava marcada per importants tensions entre noblesa, oligarquies urbanes, institucions representatives i pagesia.
A Aragó i València, la disputa successòria estava fortament relacionada amb les bandositats nobiliàries. Els Luna tendien a donar suport a Jaume d'Urgell, mentre que els Urrea s'alinearen amb Ferran. A València, els Vilaragut eren partidaris de Jaume d'Urgell i els Centelles donaven suport a Ferran.
A Catalunya, la situació era més complexa. Jaume d'Urgell tenia importants suports, especialment entre sectors de la noblesa, però l'oligarquia urbana, especialment la barcelonina, no li donà un suport unànime. Una part dels grups dirigents considerava Ferran una opció més favorable als seus interessos econòmics i polítics i més capaç d'evitar una guerra civil.

- Context polític
Durant l'Interregne, Catalunya, Aragó i València organitzaren parlaments per gestionar la crisi successòria, però les divisions internes dificultaren l'assoliment d'un acord.
La candidatura de Ferran es reforçà progressivament gràcies a l'activitat diplomàtica dels seus partidaris, al suport dels Urrea a Aragó i dels Centelles a València i a l'actuació de tropes castellanes en aquests territoris. L'assassinat de l'arquebisbe de Saragossa, atribuït a elements pro-urgellistes, també afavorí políticament Ferran.
En aquest context, Benet XIII (Pere de Luna) impulsà la fórmula dels compromissaris. La Concòrdia d'Alcanyís concretà el procediment: tres compromissaris per Catalunya, tres per Aragó i tres per València havien de decidir quin candidat tenia més drets al tron.

- Causes
La mort de Martí el Jove el 1409, que eliminà el principal hereu de Martí l'Humà.
La mort de Martí l'Humà el 1410 sense successor legítim directe.
La desaparició de la línia directa del Casal de Barcelona.
La rivalitat entre Jaume d'Urgell i Ferran d'Antequera.
L'existència d'altres pretendents amb drets dinàstics.
Les divisions polítiques entre Catalunya, Aragó i València.
Les bandositats nobiliàries existents sobretot a Aragó i València.
La incapacitat dels diferents parlaments per arribar a una solució directa.
La intervenció política i diplomàtica de Benet XIII.
La intervenció militar de Ferran d'Antequera i els seus partidaris.
La necessitat d'evitar una guerra civil per la successió.
La voluntat d'establir un procediment jurídic que permetés legitimar l'elecció del nou monarca.

- Fets
1. Mort de Martí l'Humà
El 31 de maig de 1410, Martí I l'Humà morí sense deixar un successor legítim directe. La seva mort inicià l'Interregne de 1410-1412, durant el qual els diferents territoris de la Corona hagueren de gestionar la crisi successòria.
Els parlaments de Catalunya, Aragó i València començaren a reunir-se per buscar una solució política i jurídica al problema.
2. Rivalitat entre els pretendents
Inicialment hi havia diversos candidats, però progressivament la disputa es concentrà sobretot entre Jaume d'Urgell i Ferran d'Antequera.
Jaume d'Urgell era un dels principals pretendents i disposava de suports importants a Catalunya, Aragó i València. Ferran d'Antequera, nét de Pere el Cerimoniós per via materna, començà amb menys possibilitats, però la seva candidatura es reforçà gràcies a la seva activitat diplomàtica, al suport dels seus partidaris i a la intervenció de tropes castellanes a Aragó i València.
3. Concòrdia d'Alcanyís
Davant la incapacitat dels parlaments per resoldre directament la successió, el 15 de febrer de 1412 es signà la Concòrdia d'Alcanyís.
L'acord establí que la successió seria decidida per nou compromissaris, tres per cadascun dels territoris de Catalunya, Aragó i València. El candidat havia d'obtenir almenys sis dels nou vots i com a mínim un vot de cadascun dels tres territoris. Mallorca i els altres territoris insulars quedaren exclosos del procediment.
4. Reunió dels compromissaris a Casp
Els nou compromissaris es reuniren a Casp durant la primavera de 1412 per estudiar els drets dels diferents candidats.
Els compromissaris catalans foren Pere de Sagarriga, Guillem de Vallseca i Bernat de Gualbes; els aragonesos, Domènec Ram, Francisco d'Aranda i Berenguer de Bardaxí; i els valencians, Vicent Ferrer, Bonifaci Ferrer i Guillem de Valseca.
Durant les deliberacions s'examinaren els arguments jurídics i dinàstics dels diferents pretendents. La candidatura de Ferran partia d'una situació política especialment favorable.
5. Elecció de Ferran d'Antequera
El 28 de juny de 1412, els compromissaris proclamaren Ferran d'Antequera com a rei.
Ferran obtingué sis dels nou vots: els tres compromissaris aragonesos, dos dels tres valencians i un dels tres catalans. Els altres tres vots es repartiren entre Jaume d'Urgell i Alfons d'Aragó. D'aquesta manera, Ferran complí les condicions establertes a la Concòrdia d'Alcanyís.
Amb aquesta decisió començà el govern de la dinastia Trastàmara a la Corona d'Aragó i s'acabà la línia dinàstica del Casal de Barcelona.
6. Revolta de Jaume d'Urgell
Jaume d'Urgell inicialment acceptà la proclamació de Ferran, però el 1413 es rebel·là contra el nou monarca.
La revolta fracassà per manca de suport suficient. Jaume fou derrotat, es refugià a Balaguer i finalment es rendí després del setge de la ciutat. Fou processat i condemnat a presó perpètua i confiscació dels seus béns i honors.

- Conseqüències
Fi de la dinastia de Barcelona en la línia reial directa.
Inici de la dinastia Trastàmara a la Corona d'Aragó.
Proclamació de Ferran I com a nou rei.
Derrota política de Jaume d'Urgell.
Revolta urgellista de 1413 i posterior derrota del comte.
Empresonament i confiscació dels béns de Jaume d'Urgell.
Augment de la influència castellana en els afers de la Corona.
Reforçament del paper de les Corts i de la Generalitat a Catalunya.
Consolidació del pactisme català, que limitava l'autoritat reial a favor de les Corts i la Generalitat.
Conversió de la Generalitat en una institució política cada vegada més important del Principat.

- Personatges rellevants
Ferran d'Antequera: Infant de Castella, fill de Joan I de Castella i d'Elionor d'Aragó i nét de Pere el Cerimoniós. Fou proclamat rei el 1412 i inicià la dinastia Trastàmara a la Corona d'Aragó.
Jaume II d'Urgell: Principal rival de Ferran. Era un dels principals pretendents al tron i tenia importants suports dins de la Corona.
Benet XIII (Pere de Luna): Papa d'Avinyó i figura decisiva en la resolució de la crisi. Impulsà la fórmula dels compromissaris i el seu suport a Ferran contribuí al triomf de la seva candidatura.
Vicent Ferrer: Frare dominic valencià i un dels nou compromissaris de Casp. El seu prestigi polític i religiós contribuí a imposar la candidatura de Ferran.
Pere de Sagarriga: Arquebisbe de Tarragona i un dels tres compromissaris catalans.
Guillem de Vallseca: Jurista català i un dels compromissaris de Casp.
Bernat de Gualbes: Jurista i ciutadà de Barcelona i compromissari català que votà a favor de Ferran.
Domènec Ram: Bisbe d'Osca i un dels compromissaris aragonesos que votaren Ferran.
Francisco d'Aranda: Religiós i diplomàtic aragonès i compromissari de Casp.
Berenguer de Bardaxí: Jurista i polític aragonès i un dels compromissaris que votaren Ferran.
Bonifaci Ferrer: Religiós valencià i germà de Vicent Ferrer, un dels compromissaris valencians.
Guillem de Valseca: Jurista valencià i compromissari de Casp.

- Informació extra
El Compromís de Casp és un dels episodis més debatuts de la història medieval catalana. La historiografia romàntica i nacionalista catalana el presentà sovint com una gran derrota de Catalunya i com una imposició castellana. La historiografia actual tendeix a oferir una interpretació més complexa, ja que no hi hagué una posició catalana unificada davant la successió.
Des d'una perspectiva catalana, Jaume d'Urgell tenia importants suports al Principat, però no aconseguí que Catalunya actués com un bloc polític al seu favor. Una part important de l'oligarquia urbana, especialment la barcelonina, preferí Ferran d'Antequera. El vot de Bernat de Gualbes és especialment significatiu d'aquesta posició.
Per tant, Casp no es pot entendre simplement com una derrota de Catalunya davant Aragó o Castella. La societat catalana estava profundament dividida i els diferents grups socials i polítics tenien interessos diferents. Alhora, la força militar castellana, el suport dels partidaris de Ferran a Aragó i València i la influència de Benet XIII contribuïren decisivament al resultat final.
El canvi dinàstic tampoc significà la desaparició de les institucions pròpies catalanes. A les Corts de Barcelona de 1412-1413, els estaments catalans aconseguiren importants concessions i la Generalitat reforçà el seu paper polític, mentre es consolidava el pactisme com una característica fonamental del sistema polític català.
Així, el Compromís de Casp representà alhora una ruptura dinàstica —amb la fi del Casal de Barcelona i l'arribada dels Trastàmara— i una continuïtat del sistema institucional català, que mantingué les seves lleis, Corts i institucions pròpies.

Added to timeline:

Date: