jan 24, 1388 - Pax Sardiniae

Description:

- Context històric
La Pax Sardiniae, també coneguda com a Ultima Pax Sardiniae o Pau d’Elionor, fou el tractat de pau signat a Càller el 24 de gener de 1388 entre Elionor d’Arborea, regent del Jutjat d’Arborea en nom del seu fill Marià V, i Joan I d’Aragó. El tractat posà fi a la segona gran fase de la Guerra Sardo-catalana, iniciada el 1365, després de dècades de conflicte entre la Corona d’Aragó i Arborea pel control de Sardenya. L’acord fou posteriorment ratificat per Joan I al monestir de Valldonzella, prop de Barcelona, el 8 d’abril de 1388.

- Context social
La guerra havia provocat una profunda divisió de la societat sarda entre els partidaris d’Arborea i els partidaris de la Corona d’Aragó. El tractat reflecteix aquesta realitat perquè no fou simplement un acord entre dos monarques: les ciutats, viles, comunitats i territoris dependents d’Elionor hagueren de participar en la seva ratificació. El document inclou les adhesions i juraments de nombroses comunitats sardes, fet que mostra el pes polític de les institucions locals dins del Jutjat d’Arborea.

- Context polític
Elionor d’Arborea havia assumit la regència després de l’assassinat del seu germà Hug III el 1383, governant en nom del seu fill Marià V. El seu marit, Brancaleó Doria, havia estat empresonat per Pere III el Cerimoniós i utilitzat com a element de pressió durant les negociacions. Després de diversos anys de negociacions, la Corona d’Aragó i Arborea arribaren a un acord el 1386, però aquest necessità modificacions i no fou aplicat plenament fins al tractat de 1388. La situació política obligà Elionor a acceptar importants concessions per aconseguir la futura llibertat del seu marit.

- Causes
El desgast provocat per més de dues dècades de guerra entre Arborea i la Corona d’Aragó.
La impossibilitat de cap dels dos bàndols d’aconseguir una victòria definitiva.
La necessitat de la Corona d’Aragó de consolidar les seves possessions a Sardenya.
La necessitat d’Elionor d’Arborea de preservar la continuïtat del Jutjat d’Arborea.
L’empresonament de Brancaleó Doria, utilitzat pels aragonesos com a instrument de pressió diplomàtica.
La voluntat d’Elionor d’aconseguir la llibertat del seu marit.
El canvi de situació política després de la mort de Pere III el Cerimoniós el 1387.
La necessitat de Joan I de posar fi a un conflicte molt costós per a la Corona.
El cansament i l’esgotament econòmic i militar de les dues parts.

- Fets
Les negociacions de pau s’allargaren durant diversos anys. El primer acord important fou assolit a Barcelona el 31 d’agost de 1386 entre els representants d’Elionor i Pere III el Cerimoniós. Tanmateix, les condicions no foren aplicades immediatament i les negociacions continuaren en un context de gran tensió política.
El 1387 morí Pere III i el succeí el seu fill Joan I el Caçador. Paral·lelament, morí Frederic d’Arborea, fill d’Elionor, i el seu germà Marià V, encara menor d’edat, es convertí en jutge d’Arborea, mentre Elionor conservava la regència. Aquesta situació contribuí a accelerar les negociacions.
El 24 de gener de 1388 es firmà finalment a Càller la Pax Sardiniae entre Joan I d’Aragó i Elionor d’Arborea. L’acord fou aprovat prèviament per la Corona de Logu, l’assemblea representativa del Jutjat d’Arborea, i posteriorment fou subscrit pels representants de nombroses ciutats, viles i comunitats sardes.
El tractat obligava Arborea a retornar a la Corona d’Aragó diversos territoris que havia conquerit durant la guerra. D’aquesta manera, els dominis d’Elionor quedaven aproximadament reduïts a la situació territorial anterior a la gran expansió arborenca de la segona meitat del segle XIV. A canvi, es reconeixia Marià V com a jutge d’Arborea i es preservaven els drets i possessions de Brancaleó Doria.
El tractat també establia les condicions necessàries per a la futura llibertat de Brancaleó Doria, que continuava empresonat a Càller. Tot i que la pau fou signada el 1388, la seva alliberació no es produí immediatament: l’acord definitiu per alliberar-lo fou assolit l’1 de gener de 1390 i Brancaleó pogué abandonar la presó poc després.
Joan I ratificà formalment el tractat el 8 d’abril de 1388 al monestir de Valldonzella, prop de Barcelona. Aquesta ratificació convertí l’acord de Càller en un tractat formal entre la Corona d’Aragó i Arborea.
El document és excepcionalment extens i conserva les signatures, adhesions i juraments de nombroses comunitats sardes. La documentació conservada permet identificar centenars de comunitats i milers de persones vinculades al procés de ratificació de la pau.
La pau, però, no fou definitiva. La situació tornà a deteriorar-se a partir de 1390-1391, quan Brancaleó Doria reprengué la guerra i les forces arborenques reconqueriren gran part dels territoris que havien hagut de retornar a la Corona. Per tant, la Pax Sardiniae representà sobretot una treva i una solució temporal al conflicte.

- Conseqüències
Fi formal de la segona gran fase de la Guerra Sardo-catalana.
Reconeixement de Marià V com a jutge d’Arborea.
Retorn a la Corona d’Aragó de diversos territoris conquerits per Arborea.
Reducció territorial del Jutjat d’Arborea respecte de la seva màxima expansió.
Consolidació temporal de la presència de la Corona d’Aragó a Sardenya.
Compromís per alliberar Brancaleó Doria.
Ratificació del tractat per Joan I d’Aragó el 8 d’abril de 1388.
Participació de les comunitats sardes en la ratificació mitjançant la Corona de Logu.
Establiment d’un període de pau que permeté a tots dos bàndols reorganitzar-se.
Represa de les hostilitats el 1391.
Continuació de la lluita fins a la derrota definitiva d’Arborea a Sanluri el 1409 i la desaparició definitiva del Jutjat d’Arborea com a potència independent el 1420.

- Personatges rellevants
Elionor d’Arborea: jutgessa d’Arborea i principal negociadora del tractat en nom del seu fill Marià V.
Joan I el Caçador: rei de la Corona d’Aragó que ratificà la Pax Sardiniae.
Pere III el Cerimoniós: predecessor de Joan I i rei durant bona part de les negociacions iniciades abans del tractat definitiu.
Marià V d’Arborea: fill d’Elionor i jutge d’Arborea, reconegut com a sobirà en el tractat.
Brancaleó Doria: marit d’Elionor i important dirigent militar arborenc, la llibertat del qual fou un dels elements centrals de les negociacions.
Hug III d’Arborea: germà d’Elionor, assassinat el 1383, fet que provocà l’accés d’Elionor a la regència.
Pere de Luna: diplomàtic i representant de la Corona d’Aragó en les negociacions.
Tomàs de Serra: important representant d’Elionor en les negociacions de pau.

- Informació extra
La Pax Sardiniae de 1388 és coneguda també com a Ultima Pax Sardiniae perquè fou l’últim gran tractat de pau entre Arborea i la Corona d’Aragó abans de la fase final del conflicte. El document original és especialment important per a la història medieval de Sardenya perquè fou subscrit no només pels dirigents polítics, sinó també per nombroses comunitats i representants locals.
El tractat permet conèixer amb gran precisió l’estructura territorial del Jutjat d’Arborea a finals del segle XIV. La documentació conservada indica que els dominis d’Elionor incloïen 23 grans regions o curatorie, nombroses ciutats i 248 comunitats i viles, a més de 14 castells fortificats. Això mostra la considerable extensió del poder arborenc en el moment de la signatura de la pau.
La participació de la Corona de Logu és especialment significativa. Aquesta institució representativa del Jutjat d’Arborea havia de donar la seva aprovació als principals assumptes polítics, i els representants de les comunitats reunits a Oristany aprovaren prèviament les condicions del tractat. Per tant, la Pax Sardiniae no fou simplement un acord dinàstic entre Elionor i Joan I, sinó també un pacte que implicà una part important de les institucions polítiques sardes.
La pau tampoc no resolgué les causes profundes del conflicte. El tractat deixava moltes comunitats sardes que havien estat sota Arborea novament sota sobirania de la Corona d’Aragó, però una part important de la població continuava sent favorable al Jutjat. Això explica que Brancaleó Doria reprengués ràpidament les operacions militars després de la seva alliberació i que durant la dècada de 1390 Arborea tornés a controlar bona part de l’illa.
Des d’una perspectiva de la història de Catalunya, la Pax Sardiniae és important perquè reflecteix la dimensió diplomàtica de l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó. La pau fou negociada entre la monarquia catalanoaragonesa i una potència política sarda que havia estat capaç de desafiar durant dècades el domini de la Corona. Alhora, el fet que Joan I hagués de negociar amb Elionor i amb les institucions representatives d’Arborea mostra els límits del poder militar de la Corona i el cost que comportà mantenir Sardenya dins l’òrbita catalanoaragonesa.

Added to timeline:

Date: