Conquesta de Sardenya (may 31, 1323 – jun 9, 1326)

Description:

- Context històric
La Conquesta de Sardenya fou la campanya militar duta a terme per la Corona d'Aragó entre 1323 i 1326 per ocupar l'illa de Sardenya, fins aleshores dominada principalment per la República de Pisa i diverses famílies nobles genoveses. La conquesta culminà un projecte iniciat gairebé trenta anys abans, quan el papa Bonifaci VIII havia investit Jaume II el Just com a rei de Sardenya i Còrsega el 1297, en aplicació dels acords de la Pau d'Anagni (1295).

- Context social
La població de Sardenya estava formada majoritàriament per sards, organitzats en antics judicats, mentre que les principals ciutats costaneres eren controlades per colons pisans i genovesos. L'illa era rica en recursos agrícoles, ramaders i, sobretot, en les mines de plata d'Esglésies, fet que la convertia en un territori molt cobejat. Una part de la noblesa sarda, especialment el Judicat d'Arborea, veié en la intervenció catalanoaragonesa una oportunitat per reduir la influència de Pisa.

- Context polític
Després de rebre la investidura papal, Jaume II ajornà durant anys la conquesta per evitar un conflicte directe amb Pisa i Gènova. Finalment, gràcies a l'aliança amb Hug II d'Arborea i després d'una acurada preparació diplomàtica i militar, el rei organitzà una gran expedició comandada pel seu fill, l'infant Alfons (futur Alfons IV el Benigne). L'objectiu era fer efectiva la sobirania de la Corona sobre el nou Regne de Sardenya.

- Causes
Les principals causes de la conquesta foren:
Fer efectiva la investidura papal del Regne de Sardenya i Còrsega.
Expulsar la República de Pisa dels seus dominis sards.
Controlar les riques mines de plata i els ports comercials de l'illa.
Consolidar l'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó.
Garantir una base naval estratègica entre la península Ibèrica, Sicília i el nord d'Àfrica.
Reforçar la influència comercial catalana a la Mediterrània occidental.

- Fets
L'expedició salpà del port Fangós el 31 de maig de 1323 amb prop de 300 vaixells i uns 15.000 homes, sota el comandament de l'infant Alfons. Després de desembarcar al golf de Palmas el 14 de juny, les forces catalanoaragoneses iniciaren el Setge d'Esglésies (1 de juliol de 1323 – 7 de febrer de 1324), que acabà amb la rendició d'una de les principals places pisanes i el control de les seves mines de plata.
Paral·lelament, l'exèrcit establí el Setge de Castel di Castro (Càller). El 29 de febrer de 1324 es produïren dues victòries decisives: la Batalla de Lucocisterna, en què les forces de l'infant Alfons derrotaren l'exèrcit de Manfredi della Gherardesca, i la Batalla naval de Càller, on l'almirall Francesc Carròs impedí que la flota pisanesa auxiliés la ciutat. Aquestes derrotes obligaren Pisa a signar la Capitulació de Bonaria (19 de juny de 1324), per la qual reconegué la sobirania de Jaume II sobre la major part de Sardenya, tot conservant provisionalment Castel di Castro.
La guerra, però, continuà. Entre 1325 i 1326 esclatà la Revolta de Sàsser, fomentada pels Doria, els Malaspina i Gènova, mentre Pisa intentava recuperar les seves possessions. Després de la victòria catalanoaragonesa a la Batalla de Stampace (gener de 1326), Castel di Castro quedà completament aïllada. Finalment, el 9 de juny de 1326, la ciutat es rendí i passà definitivament a mans de la Corona d'Aragó, convertint-se en la capital del nou Regne de Sardenya.

- Conseqüències
Creació efectiva del Regne de Sardenya sota la Corona d'Aragó.
Expulsió gairebé definitiva de la República de Pisa de l'illa.
Incorporació de Càller com a capital del govern reial.
Implantació del sistema feudal i de l'administració catalanoaragonesa.
Repartiment de càrrecs i terres entre nobles catalans i aragonesos.
Inici d'una llarga etapa de conflictes amb Gènova i, posteriorment, amb el Judicat d'Arborea.
Consolidació de la presència catalana a la Mediterrània occidental.

- Personatges rellevants
Jaume II el Just: rei de la Corona d'Aragó i impulsor de la conquesta.
Alfons (futur Alfons IV el Benigne): comandant de l'expedició militar.
Hug II d'Arborea: jutge d'Arborea i principal aliat sard.
Francesc Carròs: almirall de la flota catalanoaragonesa.
Ramon de Peralta: governador reial de Sardenya.
Manfredi della Gherardesca: comandant de les forces pisanes.
Branca Doria: membre de la família genovesa que s'oposà a la conquesta.

- Informació extra
La conquesta no significà la pacificació immediata de l'illa. Durant més de mig segle, la Corona d'Aragó hagué d'afrontar revoltes de les famílies genoveses, insurreccions urbanes i, sobretot, la llarga guerra contra el Judicat d'Arborea, que es convertiria en el principal rival del poder català a Sardenya.
Després de la conquesta, Jaume II envià reformadors per reorganitzar l'administració de l'illa. Els principals càrrecs públics foren reservats a catalans i aragonesos, s'implantà el sistema feudal propi de la Corona i es fomentà la repoblació de ciutats com Càller amb colons procedents de Catalunya, Aragó i València. Aquesta política afavorí la difusió de la llengua i del dret català a Sardenya.
Des d'una perspectiva històrica catalana, la Conquesta de Sardenya representà una de les grans fites de l'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó. L'illa es convertí en una peça clau del sistema comercial i naval català, assegurant el control de les rutes entre la península Ibèrica, Sicília i el Mediterrani central. Malgrat les constants revoltes posteriors, el domini català sobre Sardenya es mantingué durant prop de quatre segles i deixà una profunda empremta política, jurídica i cultural.

Added to timeline:

Date: