Guerra veneciano-genovesa (jan 16, 1351 – jul 11, 1355)

Description:

- Context històric
La Guerra veneciano-genovesa de 1351-1355 fou un gran conflicte per la supremacia comercial i naval de la Mediterrània oriental. Enfrontà principalment la República de Venècia i la República de Gènova, però adquirí una dimensió internacional perquè Venècia s’alià amb la Corona d’Aragó i amb l’Imperi Bizantí. Per a la Corona d’Aragó, la guerra estava estretament relacionada amb la rivalitat amb Gènova i amb la lluita pel control de Sardenya.

- Context social
El conflicte afectà especialment els mercaders i les comunitats marítimes de la Mediterrània. Venècia i Gènova competien pel control de les principals rutes comercials cap al mar Negre, Constantinoble, Crimea i els mercats orientals. La guerra provocà el bloqueig de rutes comercials, la captura de vaixells i una important mobilització de mariners, soldats i mercaders. Els territoris de la Corona d’Aragó també es veieren afectats, especialment Sardenya, on la guerra exterior es combinà amb la revolta del jutge d’Arborea.

- Context polític
La Corona d’Aragó, governada per Pere III el Cerimoniós, entrà en l’aliança amb Venècia a començaments de 1351. L’acord establia una mena de divisió dels fronts: els catalanoaragonesos actuarien principalment contra Gènova a la Mediterrània occidental, sobretot a Sardenya, mentre Venècia combatria els genovesos a la Mediterrània oriental. L’Imperi Bizantí de Joan VI Cantacuzè també s’incorporà a la coalició, ja que volia reduir la influència genovesa sobre Constantinoble i especialment sobre la colònia de Pera.

- Causes
Les principals causes de la guerra foren:
La rivalitat comercial entre Venècia i Gènova.
La competència pel control de les rutes comercials del mar Negre i la Mediterrània oriental.
Les tensions entre mercaders venecians i genovesos a les colònies orientals.
La imposició de restriccions genoveses als comerciants venecians que navegaven entre Caffa i Tana.
La voluntat de Venècia de recuperar la seva llibertat comercial al mar Negre.
La rivalitat entre la Corona d’Aragó i Gènova per Sardenya i les rutes comercials occidentals.
El suport genovès als enemics de la Corona d’Aragó a Sardenya.
La voluntat de Pere III el Cerimoniós de debilitar el poder naval i comercial genovès.
La voluntat de l’Imperi Bizantí de reduir la influència de Gènova sobre Constantinoble i Pera.

- Fets
El conflicte començà el 1350 i durant els primers anys es produïren combats a diferents punts de la Mediterrània oriental. La guerra s’estengué ràpidament perquè Venècia aconseguí formar una coalició amb la Corona d’Aragó i l’Imperi Bizantí. L’aliança catalanoveneciana fou formalitzada el 1351, i la Corona d’Aragó assumí el compromís d’actuar contra Gènova especialment al front occidental.
El 1351, una important flota genovesa comandada per Paganino Doria actuà a la Mediterrània oriental. Els genovesos atacaren les posicions venecianes d’Eubea i assetjaren Oreoi, mentre les forces catalanes dels ducats d’Atenes i Neopàtria contribuïen a la defensa dels interessos venecians. Posteriorment, els genovesos es dirigiren cap a Constantinoble.
El 1352 es produí un dels principals enfrontaments de la guerra, la Batalla del Bòsfor. Una flota combinada veneciana i catalanoaragonesa, dirigida per Nicolò Pisani i Ponce de Santapau, s’enfrontà a les forces genoveses de Paganino Doria davant Constantinoble. El combat fou extremadament sagnant i ambdues bandes patiren greus pèrdues. Malgrat que el resultat fou difícil de determinar, les pèrdues catalanes foren especialment importants i Venècia acabà retirant-se.
La guerra continuà també al front occidental. Pere III el Cerimoniós aprofità el conflicte per intensificar les operacions contra els genovesos i contra els seus aliats a Sardenya. El 1353, una flota catalanoaragonesa comandada per Bernat II de Cabrera, reforçada per les forces venecianes de Nicolò Pisani, derrotà contundentment la flota genovesa d’Antonio Grimaldi davant de l’Alguer. Aquesta victòria naval permeté als catalans recuperar el control de la ciutat i reforçar temporalment la seva posició a Sardenya.
La derrota de l’Alguer fou un cop important per a Gènova. La República genovesa, debilitada econòmicament, buscà el suport de Giovanni Visconti, senyor de Milà. Aquesta vinculació amb Milà permeté als genovesos continuar la guerra i reorganitzar la seva capacitat militar.
El 1354 es produí una nova gran batalla naval a la zona de la Sapienza, al Peloponès. Paganino Doria sorprengué la flota veneciana de Nicolò Pisani mentre estava fondejada a Zonklon i aconseguí capturar-la. La derrota fou especialment greu per a Venècia i contribuí a l’esgotament econòmic i militar de la República.
El 1355, Venècia, molt debilitada després de la derrota de la Sapienza, decidí posar fi al conflicte. El 1 de juny de 1355 se signà la pau entre Venècia i Gènova. Pere III el Cerimoniós, però, no acceptà posar fi immediatament a la guerra contra els genovesos i continuà les hostilitats per la seva banda, sobretot mitjançant operacions corsàries.
La situació de la Corona d’Aragó canvià l’any següent, quan esclatà la Guerra dels Dos Peres contra Castella. Pere III hagué de concentrar els seus recursos en aquest nou conflicte i reduí considerablement les operacions contra Gènova. La guerra catalanogenovesa continuà, però, durant els anys següents.

- Conseqüències
Derrota de Venècia i signatura de la pau amb Gènova el 1355.
Manteniment de la capacitat comercial i naval genovesa a la Mediterrània oriental.
Greus pèrdues humanes i materials per part de Venècia, Gènova i la Corona d’Aragó.
Derrota genovesa a la Batalla de l’Alguer de 1353.
Reforçament temporal del domini de la Corona d’Aragó sobre l’Alguer i Sardenya.
Consolidació de la cooperació militar entre la Corona d’Aragó i Venècia durant el conflicte.
Debilitament de la posició veneciana després de la derrota de la Sapienza el 1354.
Continuació de la guerra entre la Corona d’Aragó i Gènova després de la pau de 1355.
Desplaçament de l’atenció militar de Pere III cap a la Guerra dels Dos Peres a partir de 1356.
Continuació de la guerra catalanogenovesa mitjançant sobretot accions corsàries.
Intervenció de l’Imperi Bizantí en el conflicte i posterior debilitament de la seva posició davant Gènova.

- Personatges rellevants
Pere III el Cerimoniós: rei de la Corona d’Aragó i principal impulsor de la guerra contra Gènova al front occidental.
Paganino Doria: almirall genovès i un dels principals comandants de la guerra; dirigí les forces genoveses al Bòsfor i aconseguí la gran victòria de la Sapienza.
Nicolò Pisani: almirall venecià que comandà les forces venecianes i participà en la Batalla del Bòsfor i en la Batalla de l’Alguer.
Ponce de Santapau: comandant catalanoaragonès que participà en les operacions de la flota aliada al Bòsfor.
Bernat II de Cabrera: principal comandant de la flota catalanoaragonesa que derrotà els genovesos a l’Alguer el 1353.
Antonio Grimaldi: comandant genovès derrotat per les forces catalanovenecianes a l’Alguer.
Joan VI Cantacuzè: emperador bizantí que s’alià amb Venècia i la Corona d’Aragó contra la influència genovesa.
Giovanni Visconti: senyor de Milà que proporcionà suport a Gènova després de la derrota genovesa de l’Alguer.

- Informació extra
La Guerra veneciano-genovesa de 1351-1355 és especialment important per a la història de Catalunya perquè mostra que la política mediterrània de la Corona d’Aragó no es limitava a Sardenya, Sicília o les costes occidentals, sinó que podia projectar forces navals fins a Constantinoble i el Bòsfor. La participació catalana en la coalició amb Venècia i Bizanci convertí la Corona en un actor directe de la gran política mediterrània del segle XIV.
La guerra també permet entendre la relació entre els dos principals conflictes de la Corona d’Aragó contra Gènova: mentre Venècia combatia sobretot a l’Orient, Pere III aprofità l’aliança per intensificar la lluita contra els genovesos a Occident, especialment a Sardenya. La victòria de l’Alguer de 1353 fou, en aquest sentit, un dels grans èxits navals catalanoaragonesos del conflicte.
És important destacar que la pau de 1355 no posà fi a l’enfrontament entre la Corona d’Aragó i Gènova. Pere III continuà la guerra després de la retirada veneciana i les hostilitats catalanogenoveses s’allargaren fins a les sentències arbitrals de 1360-1362, que tampoc resolgueren definitivament el conflicte. Les operacions corsàries continuaren posteriorment i la pau definitiva trigaria encara anys a arribar.
La guerra també tingué una dimensió institucional i econòmica important: la Corona d’Aragó necessitava recursos per sostenir les seves flotes i campanyes, mentre que les seves ciutats marítimes, especialment Barcelona, estaven profundament implicades en el comerç mediterrani. La defensa dels interessos dels mercaders catalans davant la competència genovesa constituïa, per tant, un dels elements que explicaven la participació de Pere III en el conflicte.
Des d’una perspectiva de la història de Catalunya, la Guerra veneciano-genovesa representa un moment de màxima projecció internacional de la Corona d’Aragó durant el segle XIV. L’aliança amb Venècia i Bizanci, la participació catalana en la Batalla del Bòsfor i sobretot la victòria de Bernat II de Cabrera a l’Alguer demostraren la capacitat militar i naval de Catalunya i de la Corona d’Aragó per intervenir simultàniament als dos extrems de la Mediterrània i defensar els seus interessos comercials, polítics i territorials davant una potència rival com Gènova.

Added to timeline:

Date: