Guerra de l'Estret (jan 1, 1339 – mar 26, 1344)

Description:

- Context històric
La Guerra de l'Estret (1339–1344) fou la fase final de la llarga Guerra de l'Estret (iniciada a finals del segle XIII), en què la Corona de Castella, amb el suport de la Corona d'Aragó i del Regne de Portugal, combaté el Regne nassarita de Granada i el sultanat benimerí del Marroc pel control de l'estret de Gibraltar. Aquesta etapa culminà amb les grans victòries cristianes del Salado (1340) i de la conquesta d'Algesires (1344), que posaren fi definitivament a l'amenaça d'una gran invasió nord-africana de la península Ibèrica.

- Context social
L'estret de Gibraltar era un dels punts comercials més importants de la Mediterrània occidental. Per aquesta via transitaven mercaders, pelegrins, soldats i mercaderies entre Europa i el nord d'Àfrica. La guerra afectà greument les poblacions costaneres, especialment les dedicades al comerç marítim, mentre que els regnes cristians hagueren de mobilitzar grans recursos humans i econòmics per mantenir les seves flotes i exèrcits durant diversos anys.

- Context polític
L'any 1338, el soldà benimerí Abu al-Hasan Alí preparà una gran expedició per reforçar el Regne de Granada. Davant aquest perill, Pere III el Cerimoniós i Alfons XI de Castella signaren el Pacte de Madrid (1339), pel qual la Corona d'Aragó aportaria una important flota per col·laborar amb Castella. També Portugal, sota Alfons IV, s'uní a l'aliança cristiana. L'objectiu era impedir que els musulmans dominessin l'estret i protegir els territoris peninsulars.

- Causes
Les principals causes de la guerra foren:
Frenar l'expansió dels Benimerins a la península Ibèrica.
Impedir l'arribada de reforços nord-africans al Regne de Granada.
Garantir el control de l'estret de Gibraltar.
Protegir les rutes comercials mediterrànies.
Consolidar la cooperació militar entre Castella, Aragó i Portugal.
Debilitar definitivament el darrer gran poder musulmà de la península.

- Fets
L'any 1339, després de la signatura del Pacte de Madrid, la Corona d'Aragó envià una esquadra comandada inicialment per Jofre Gilabert de Cruïlles, substituït després de la seva mort per Pere de Montcada. La missió principal consistia a patrullar l'estret de Gibraltar, impedir el pas de reforços musulmans i donar suport a les operacions castellanes.
El 30 d'octubre de 1340 tingué lloc la decisiva Batalla del riu Salado, en què les forces de Castella i Portugal derrotaren de manera contundent l'exèrcit benimerí i granadí. La participació de la marina catalanoaragonesa fou essencial per dificultar les comunicacions marítimes dels musulmans i impedir l'arribada de nous reforços des del Marroc. La derrota obligà Abu al-Hasan Alí a retirar-se definitivament cap al nord d'Àfrica.
Després del Salado, els aliats iniciaren el setge d'Algesires (1342–1344). La flota de la Corona d'Aragó mantingué el bloqueig naval mentre l'exèrcit castellà assetjava la ciutat per terra. Durant aquest període també es produïren combats navals com la Batalla d'Estepona (1342), que reforçaren el control cristià de l'estret. Finalment, el 26 de març de 1344, Algesires capitulà davant Alfons XI, fet que marcà la fi de la guerra. Poc després, Granada signà una treva de deu anys amb Castella i la Corona d'Aragó.

- Conseqüències
Victòria definitiva de l'aliança cristiana.
Fi de les grans invasions benimerines de la península Ibèrica.
Conquesta castellana d'Algesires.
Consolidació del domini cristià sobre l'estret de Gibraltar.
Reforç del prestigi militar de la Corona d'Aragó gràcies a la seva actuació naval.
Signatura d'una treva entre Granada, Castella i la Corona d'Aragó.
Debilitament irreversible del poder dels Benimerins a la península.

- Personatges rellevants
Pere III el Cerimoniós: rei de la Corona d'Aragó.
Alfons XI de Castella: rei de Castella i principal dirigent de la campanya.
Alfons IV de Portugal: aliat de Castella a la Batalla del Salado.
Abu al-Hasan Alí: soldà dels Benimerins.
Yusuf I de Granada: soldà del Regne nassarita de Granada.
Jofre Gilabert de Cruïlles: primer comandant de la flota catalanoaragonesa.
Pere de Montcada: almirall de la flota catalana durant la campanya d'Algesires.

- Informació extra
La participació de la Corona d'Aragó en aquesta guerra fou principalment naval. Mentre Castella aportava el gruix de les forces terrestres, les galeres catalanes garantiren el bloqueig marítim, impediren el subministrament d'Algesires i contribuïren decisivament a la victòria final. Aquesta cooperació representà un dels millors exemples de coordinació militar entre les dues grans corones peninsulars durant l'edat mitjana.
La derrota dels Benimerins al Salado marcà el final de les seves grans aspiracions d'intervenir militarment a la península Ibèrica. Des d'aleshores, el Regne de Granada quedà molt més aïllat i depengué gairebé exclusivament dels seus propis recursos per resistir durant el segle i mig següent.
Des d'una perspectiva històrica catalana, la Guerra de l'Estret (1339–1344) consolidà la Corona d'Aragó com una de les principals potències navals de la Mediterrània occidental. La seva contribució fou determinant en el control de l'estret de Gibraltar i demostrà la importància estratègica de la marina catalana en les grans campanyes internacionals del regnat de Pere III el Cerimoniós.

Added to timeline:

Date: