Interregne (may 31, 1410 – jun 28, 1412)

Description:

- Context històric
L'Interregne de 1410-1412 fou el període de crisi successòria que es produí a la Corona d'Aragó després de la mort de Martí I l'Humà, el 31 de maig de 1410, sense deixar cap hereu legítim directe.
La situació havia estat provocada, en realitat, per la mort del seu fill Martí el Jove, rei de Sicília, el 25 de juliol de 1409. Martí el Jove era l'únic fill legítim supervivent del rei i la seva mort deixà la successió en una situació molt complicada. Martí l'Humà intentà que el seu nét Frederic d'Aragó i de Sicília, fill natural de Martí el Jove, fos legitimat, però no ho aconseguí abans de morir.
La mort del rei obrí un període sense monarca que durà aproximadament dos anys i que acabaria amb el Compromís de Casp de 1412.

- Context social
La crisi successòria es produí en una societat de la baixa edat mitjana marcada per fortes tensions entre els diferents grups socials i polítics.
A Catalunya existia una poderosa oligarquia urbana, especialment a Barcelona, formada per grans mercaders, ciutadans honrats i membres de les institucions municipals i de la Generalitat. Paral·lelament, la noblesa mantenia un important poder territorial.
A Aragó i València, la situació era encara més conflictiva per les bandositats nobiliàries, que acabaren vinculant-se directament a les diferents candidatures successòries. A Aragó, els Luna s'alinearen majoritàriament amb Jaume d'Urgell, mentre els Urrea donaren suport a Ferran d'Antequera. A València, els Vilaragut eren urgellistes i els Centelles partidaris de Ferran.
Aquesta divisió convertí la qüestió successòria en un problema que anava molt més enllà d'una simple disputa dinàstica.

- Context polític
A la mort de Martí l'Humà aparegueren diversos candidats al tron. Els principals foren:
Jaume II d'Urgell, membre de la noblesa catalana i un dels parents més pròxims per línia masculina a la dinastia.
Ferran d'Antequera, infant de Castella i regent del regne castellà, nét de Pere el Cerimoniós per línia materna.
Lluís d'Anjou, nét de Joan I.
Frederic d'Aragó i de Sicília, nét de Martí l'Humà, tot i ser fill natural.
Progressivament, la disputa quedà concentrada sobretot entre Jaume d'Urgell i Ferran d'Antequera.
Els tres principals territoris peninsulars de la Corona —Catalunya, Aragó i València— no actuaren de manera completament unitària. A Catalunya, el Parlament mantingué una posició institucional pròpia, mentre que a Aragó i València el conflicte successori es vinculà fortament a les lluites entre faccions nobiliàries.

- Causes
Les principals causes de l'Interregne foren:
La mort de Martí el Jove (1409).
La mort de Martí l'Humà (1410) sense hereu legítim directe.
La impossibilitat de reconèixer com a successor directe Frederic d'Aragó i de Sicília.
L'existència de diversos pretendents amb drets dinàstics.
La manca d'un mecanisme successori clar que permetés resoldre immediatament la situació.
Les lluites nobiliàries a Aragó i València.
La rivalitat entre les diferents faccions polítiques dels territoris de la Corona.
La intervenció de Benet XIII (Papa Luna) en favor d'una solució negociada i, finalment, de Ferran d'Antequera.
El poder militar i econòmic de Ferran, que li permeté intervenir directament en el conflicte.

- Fets
1. Mort de Martí l'Humà (1410)
El 31 de maig de 1410, Martí I l'Humà morí sense haver deixat un hereu legítim directe.
A partir d'aquell moment començà l'Interregne. A Catalunya, el Parlament del Principat es reuní a Barcelona a partir del 25 de setembre de 1410 per tractar la successió.
La Diputació del General tingué un paper important en la gestió de la crisi i assumí funcions polítiques durant aquest període.
2. Disputa entre els pretendents
La candidatura de Jaume d'Urgell tenia importants suports a Catalunya i entre els sectors urgellistes d'Aragó i València.
Ferran d'Antequera, però, disposava d'una posició molt poderosa. Era regent de Castella i tenia importants recursos militars i financers.
A Aragó, els partidaris de Ferran —especialment els Urrea— acabaren imposant-se als urgellistes. A València, els Centelles també es posicionaren a favor de Ferran.
3. Intervenció militar de Ferran
Ferran envià tropes castellanes en suport dels seus partidaris a Aragó i València. La intervenció militar alterà l'equilibri de forces i afavorí decisivament la seva candidatura.
La situació arribà a un punt especialment violent el 1411, quan l'arquebisbe de Saragossa García Fernández de Heredia, partidari dels adversaris de Ferran, fou assassinat per Antón de Luna, dirigent del bàndol urgellista.
4. El Parlament de Catalunya
A diferència d'Aragó i València, Catalunya aconseguí mantenir una major unitat institucional durant l'Interregne.
El Parlament català participà activament en les negociacions i la Diputació del General assumí un paper polític creixent. Durant el Parlament General de 1410-1412 es reforçaren els seus òrgans administratius i polítics.
5. Concòrdia d'Alcanyís (1412)
Davant la impossibilitat de resoldre el conflicte directament, els representants d'Aragó i Catalunya acordaren a Alcanyís, el 15 de febrer de 1412, delegar la decisió en nou compromissaris.
Se n'escolliren:
3 per Catalunya
3 per Aragó
3 per València
Aquests compromissaris haurien de determinar qui tenia dret a ocupar el tron.
6. Compromís de Casp (1412)
Els nou compromissaris es reuniren a Casp.
El 28 de juny de 1412 fou proclamada solemnement la sentència que atorgava la Corona a Ferran d'Antequera. La seva candidatura obtingué sis dels nou vots.
Amb Ferran començà la dinastia Trastàmara a la Corona d'Aragó.
L'elecció fou acceptada majoritàriament, però Jaume d'Urgell es rebel·là el 1413. La revolta fou derrotada i el comte acabà empresonat.

- Conseqüències
Fi de la dinastia de Barcelona, després de segles de govern.
Arribada de la dinastia Trastàmara al tron de la Corona d'Aragó.
Proclamació de Ferran I com a rei.
Derrota política de Jaume d'Urgell.
Augment de la influència política castellana dins la Corona.
Consolidació del paper polític de la Diputació del General de Catalunya.
Reforçament del pactisme català, especialment a partir de les Corts de Barcelona de 1413.
Increment de la importància de les institucions representatives davant el poder reial.
Revolta de Jaume d'Urgell el 1413, posteriorment derrotada.
Inici d'una nova etapa política amb els Trastàmara, que culminaria posteriorment amb els regnats d'Alfons el Magnànim i Joan II.

- Personatges rellevants
Martí I l'Humà: Últim monarca de la dinastia de Barcelona. La seva mort el 1410 sense hereu legítim directe desencadenà l'Interregne.
Martí el Jove: Fill de Martí l'Humà i rei de Sicília. La seva mort el 1409 fou el precedent immediat de la crisi successòria.
Jaume II d'Urgell: Principal candidat català al tron. Era un dels parents més pròxims a la dinastia per línia masculina i comptava amb importants suports polítics.
Ferran d'Antequera: Infant castellà, regent de Castella i nét de Pere el Cerimoniós. Fou proclamat rei el 1412 i inicià la dinastia Trastàmara.
Benet XIII (Papa Luna): Papa d'Avinyó que intervingué activament en la crisi i donà suport a la candidatura de Ferran. La seva influència fou especialment important en la solució de Casp.
Vicent Ferrer: Frare dominic valencià i un dels nou compromissaris de Casp. Fou un dels principals partidaris de Ferran.
Antón de Luna: Important dirigent del bàndol urgellista aragonès. El seu enfrontament amb els partidaris de Ferran contribuí a l'escalada de violència de 1411.

- Informació extra
L'Interregne de 1410-1412 és un dels moments més decisius de la història medieval catalana i de la Corona d'Aragó. No fou simplement una disputa entre dos candidats, sinó una crisi que combinà drets dinàstics, interessos territorials, lluites nobiliàries, influència papal i força militar.
Des d'una perspectiva catalana, és especialment important destacar que Catalunya no actuà com un bloc homogeni contra Ferran. Una part important de les elits polítiques i urbanes catalanes acabà acceptant o donant suport a la seva candidatura. Per tant, no és correcte reduir el Compromís de Casp a una simple imposició d'Aragó sobre Catalunya.
Tanmateix, l'arribada d'una dinastia d'origen castellà tingué una enorme transcendència. El canvi dinàstic no significà l'eliminació de les institucions catalanes: de fet, les Corts i la Generalitat reforçaren el seu paper polític durant els primers anys del nou regnat. La Generalitat destaca que el període posterior a Casp va permetre que la Diputació del General guanyés poder polític davant l'autoritat reial.
A les Corts de Barcelona de 1413, aquesta evolució es concretà en una reorganització de la Generalitat i en una definició més precisa dels límits del poder reial. Això reforçà el model pactista català, basat en la necessitat que el monarca governés respectant les constitucions i els drets del Principat.
Per tant, l'Interregne representa una doble ruptura: d'una banda, la fi del Casal de Barcelona i l'arribada dels Trastàmara; de l'altra, el reforçament de les institucions representatives catalanes i del pactisme davant la nova dinastia.

Added to timeline:

Date: